Ha passat molt de temps ja des de que la foscor em va donar la vida. He caminat fins al cim dels turons i les primeres espurnes, els primers fragments de llum han elevat la meva mirada cap a l'infinit. Puc veure les urpes de la gran àliga creadora convidant-me a sortir.
És un moment crucial. Estic a la vora del precipici i amb la punta dels dits gairebé arribo al límit exterior, però em falta un petit salt.
Un petit salt i creuaré la barrera de la quotidianitat, deixaré de flotar sense rumb i podré fondre'm amb l'Univers en el meu camí sense destí.
Un pas en fals m'abocaria un altre cap a al cementiri dels esperits lliures, a l'eternitat d'ignorància en un mar de mentides i foscor...
